Opinio``

Tenir dret a esperar-per molt llunyana que se`ns presenti aquesta esperança-,que un dia será suficient dir CATALA per al-ludir a la nostra condició de poble únic,i agregar-i una precisió
comarcal per localitzar la cosa o persona de que es tracti.Les ac
tuals"regions"poden esvair-se i nomes el fet general de la comu
nitat idiomática i civil seran importants.mentrestant,peró, hem
de treballar en les condicions que hem heredat i, a partir d'eelles,
ajudar a la seva transformació a través del nostre esforç.No som pocs els" catalans" que ens ho hem proposat i marxem ja en aquesta linia,de la voluntat de tots els "CATALANS" dependrá
que aquest començ de reconstrucció auténtica,potser el mes ambiciós que registra la nostra història com a poble, i tambè el mes desarmat pels mitjans amb que comta, arribi a desplegar-se en totas les generosas posibilitats que conté.
Confiem que esterem a la altura de les necessitats i que sabrem fer-nos en responsables.
Qüestió de noms, de Joan Fuster.

martes, 5 de junio de 2012

El canó d'Hipolit Nadal i Mallol

                                                                        TISNER
     Avel-lí Artís i Gener: nascut 28 de maig de 1913.
                                        mort 7 de maig del 2000.
                                        Traductor-il-lustrador-novelista-reporter.

   Abans jo era molt petit. En aquells temps, de'Amèrica en tenía una idea vaguíssima, D'Amèrica i de la geografía en general. Buenos Aires l'imaginava com una ciutat amb un canó, perquè per casa corría una postal amb la fotografía del meu pare- amb barret fort i, sota, un bigoti imponent- recolzat a un d'aquests estris de guerra. La foto corresponía al seu viatge a l'Argentina, on havia deixat molt bons amics. Des d'aleshores, al nostre pis de Barcelona rebíem regularment, cada mes, una revista enfaixada que venia de la llunyana ciutat del canó.
   Una vegada va explicar-me què era aquella revista, i què volia dir "Ressorgiment". Va parlar-me amb admiració d'un seu amic, que n'era l'ànima i que es deia- es diu, venturosament- Hipòlit Nadal i Mallol.  Durant un temps vaig imaginar-me'l fent la revista, també recolzat a un canó.
Després jo ja llegia la revista i entenia algunes coses que, més tard, en el meu exili i precisament a   Amèrica, s'han fet del tot comprensibles. Si el meu pare m'havia encomanat un sentiment d'admiració per a Hipòlit Nadal i Mallol, avui ha cristal-litzat en fervor. El que ell ha fet, el que és "Ressorgiment", ve a ésser com un far que tots seguim.
    I aquella premonició del canó, no estava pas tan desencertada. Benvingudes canonades, que estimulen, mes darrera mes, la nostra fe!
                                                            A. Artís- Gener
                                                                Mèxic
(Article publicat a Ressorgiment el número 482 de setembre de 1956)